Natura ben morta!sábado, 10 de diciembre de 2011
viernes, 25 de noviembre de 2011
miércoles, 8 de diciembre de 2010
Deseo compartir una entrevista que me hicieron hace unas semanas en el programa Adaptation
http://do.minisites.xtvl.tv/programes/fitxa/adaptationdo/17882
http://do.minisites.xtvl.tv/programes/fitxa/adaptationdo/17882
miércoles, 24 de noviembre de 2010
A la Memòria de la meva tia Conxita Nolla
Fa uns dies ens va deixar per sempre, la Conxita Nolla, de qui vaig aprendre moltes coses de la vida. Vull compartir el poema, que ella mateixa va escriure quan era plena de vida, sensibilitat i experiència:
"Manifest de l'esperit
Aixoplugant-me dins el pit
al mig de tants sentiments,
veig un cor d'entendriments,
mollat de llàgrimes, ferit.
Plorant com pluja d'hivern,
aqueix xàfec fort tan meu,
barrejant-se amb foc i neu,
molt a prop de l'ànima ardent.
Oh! Amarga recança,
quin estimar tan intens,
dolcesa, salabror, plens
d'ideals grans d'esperança.
Sentits enèrgics, potents
por de vida humana,
fe del que som, demana...
un sacrifici ple, immens.
Quant extensa follia,
brolla sang, suor constant,
passa la llança cremant,
treient foc, rebel.lia.
Esperit inquiet, sedegós
volaràs a l'infinit,
ens deixaràs com la nit,
per despertar amb el Tot Poderós."
Conxita Nolla
martes, 5 de octubre de 2010
Cuentos de la selva
Fui asesinado por un hombre ayer por la tarde, aquí mismo, y no sé muy bien qué tengo que hacer...
miércoles, 19 de mayo de 2010
El pare i el ganivet d'ivori
Quan el pare va decidir tornar, després de quasi quaranta anys d’haver emigrat, em vaig quedar sol, allà, sota la tutela del meu germà. La relació entre el pare i jo mai no havia estat massa afectuosa, ell era de molt poques paraules i, amb la mort de la mare, la distància entre nosaltres s’havia fet encara més gran. Havia arribat a pensar que m’evitava, però segurament no va ser així. Des que el pare va decidir tornar, vam estar separats uns tres anys, el temps que jo havia necessitat per acabar els estudis allà, i resoldre alguns afers legals per aconseguir la nova nacionalitat.
El pare em va rebre aquí amb una encaixada de mans, un somriure i, al final, un petó a la galta. Mai no me n’havia fet cap, allà, els homes no es fan petons. Quan era petit pensava que era perquè hi feia massa calor.
El pare s’havia instal.lat en un poble, al sud d’aquí, on havia conservat la casa dels seus pares. Jo no m’hi quedaria a viure, la meva idea era buscar-me un pis aquí, i això havia quedat clar des del primer moment. Em vaig sorprendre de comprovar com havia canviat l’aspecte del pare: havia adoptat la vida de pagès i em va semblar, que fins i tot, havia recuperat un amor adolescent, una senyora vídua, d’uns setenta anys, que com ell, havia hagut d’emigrar als anys cincuanta, però a un altre país. Allà mateix també hi havia emigrat un oncle del pare, però això és una altra història. El pare ja tenia uns setanta anys.
Un dia, de bon matí, el pare em va portar al tros lluny, em va dir que anirien a collir figues. Jo mai no havia collit figues, a allà no n’hi ha, i la veritat és que em venia de gust. A l’endamà havia quedat que marxaria; un cosí meu m’havia proposat de quedar-se a casa seva a Barcelona. El pare anava per feina, però com si hagués assatjat la visita més d’un cop; organitzava el recorregut, es detenia i em deia: «Jo vaig ajudar al pare a plantar aquestes oliveres i aquelles pomeres, també, les que estan al costat dels ametllers.» Jo mai no havia vist un ametller, en fotos, sí, és clar. «Ja els vindràs a veure al febrer», em deia, «aquests ja hi eren quan venia amb el pare; però aquella figuera que hi ha al marge sí que la vaig plantar amb ell». Al fons es veia el mar, no feia un dia especialment lluminós, una línea elèctrica travessava el cel i es deixava sentir una mena de brunzit. Però es podia veure un camp d’oliveres, i algun cep centenari, la caseta de pedra mig en runes. La figuera era molt gran. Em va cridar l’atenció que les fulles eren dures i gens flexibles. En dos o tres ocasions el pare i jo ens vam quedar mirant directament als ulls i en silenci; era com si ens tornéssim a reconèixer. El pare es va enfilar a la figuera ràpidament i, un cop conquerida la copa, i situat entre dues branques fortíssimes, es va treure de la butxaca del pantaló un ganivet amb el mànec d’ivori, amb què va començar la feina. El pare era ràpid i precís; i amb aquell ganivet no li feien mal a l’arbre, ni se n’adonava: «Ho veus, no queda ni una goteta de llet a la punta. Ho vols fer tu?».
Un cop de vent va fer que el pare es despistés i va perdre el ganivet. De seguida, vam començar a buscar-lo, no podia haver caigut massa lluny, era evident, no se’l podia haver empasat l’aire, el ganivet de mànec d’ivori havia de ser sota la figuera, tenia la punta una mica torçada, però no el trobàvem. Vaig provar de mirar, fins i tot, sota les pedres, però res, fins que em vaig cansar i vaig seure molt a prop. Em va venir de gust tastar una de les figues, i la dolçor, em va fer pensar en el suc de la canya de sucre. El pare continuava buscant, sol, i sense sense dir res. S’enfilava un altre vegada a la figuera, repetia tot el recorregut, simulava el cop d’aire, calculava el dibuix de la caiguda del ganivet de mànec d’ivori, tornava a baixar, remenava les pedres que havia sota l’ombra de la figuera, algunes fulles seques, i no el trobava. Jo havia volgut dir-li alguna cosa, però no m’atrevia. De tant en tant, ens miraven, però la frenètica activitat del pare no el permetia defallir ni un instant. Així es va estar més d’una hora, potser dues, fins que, finalment, va parar en sec. Es va quedar mirant la figuera una larga estona, com si esperés entendre alguna cosa. Després va asseure al meu costat. Estava molt cansat i respirava amb prou feines. No li va dir res. El pare tampoc va dir res més.
Enric Nolla
El pare em va rebre aquí amb una encaixada de mans, un somriure i, al final, un petó a la galta. Mai no me n’havia fet cap, allà, els homes no es fan petons. Quan era petit pensava que era perquè hi feia massa calor.
El pare s’havia instal.lat en un poble, al sud d’aquí, on havia conservat la casa dels seus pares. Jo no m’hi quedaria a viure, la meva idea era buscar-me un pis aquí, i això havia quedat clar des del primer moment. Em vaig sorprendre de comprovar com havia canviat l’aspecte del pare: havia adoptat la vida de pagès i em va semblar, que fins i tot, havia recuperat un amor adolescent, una senyora vídua, d’uns setenta anys, que com ell, havia hagut d’emigrar als anys cincuanta, però a un altre país. Allà mateix també hi havia emigrat un oncle del pare, però això és una altra història. El pare ja tenia uns setanta anys.
Un dia, de bon matí, el pare em va portar al tros lluny, em va dir que anirien a collir figues. Jo mai no havia collit figues, a allà no n’hi ha, i la veritat és que em venia de gust. A l’endamà havia quedat que marxaria; un cosí meu m’havia proposat de quedar-se a casa seva a Barcelona. El pare anava per feina, però com si hagués assatjat la visita més d’un cop; organitzava el recorregut, es detenia i em deia: «Jo vaig ajudar al pare a plantar aquestes oliveres i aquelles pomeres, també, les que estan al costat dels ametllers.» Jo mai no havia vist un ametller, en fotos, sí, és clar. «Ja els vindràs a veure al febrer», em deia, «aquests ja hi eren quan venia amb el pare; però aquella figuera que hi ha al marge sí que la vaig plantar amb ell». Al fons es veia el mar, no feia un dia especialment lluminós, una línea elèctrica travessava el cel i es deixava sentir una mena de brunzit. Però es podia veure un camp d’oliveres, i algun cep centenari, la caseta de pedra mig en runes. La figuera era molt gran. Em va cridar l’atenció que les fulles eren dures i gens flexibles. En dos o tres ocasions el pare i jo ens vam quedar mirant directament als ulls i en silenci; era com si ens tornéssim a reconèixer. El pare es va enfilar a la figuera ràpidament i, un cop conquerida la copa, i situat entre dues branques fortíssimes, es va treure de la butxaca del pantaló un ganivet amb el mànec d’ivori, amb què va començar la feina. El pare era ràpid i precís; i amb aquell ganivet no li feien mal a l’arbre, ni se n’adonava: «Ho veus, no queda ni una goteta de llet a la punta. Ho vols fer tu?».
Un cop de vent va fer que el pare es despistés i va perdre el ganivet. De seguida, vam començar a buscar-lo, no podia haver caigut massa lluny, era evident, no se’l podia haver empasat l’aire, el ganivet de mànec d’ivori havia de ser sota la figuera, tenia la punta una mica torçada, però no el trobàvem. Vaig provar de mirar, fins i tot, sota les pedres, però res, fins que em vaig cansar i vaig seure molt a prop. Em va venir de gust tastar una de les figues, i la dolçor, em va fer pensar en el suc de la canya de sucre. El pare continuava buscant, sol, i sense sense dir res. S’enfilava un altre vegada a la figuera, repetia tot el recorregut, simulava el cop d’aire, calculava el dibuix de la caiguda del ganivet de mànec d’ivori, tornava a baixar, remenava les pedres que havia sota l’ombra de la figuera, algunes fulles seques, i no el trobava. Jo havia volgut dir-li alguna cosa, però no m’atrevia. De tant en tant, ens miraven, però la frenètica activitat del pare no el permetia defallir ni un instant. Així es va estar més d’una hora, potser dues, fins que, finalment, va parar en sec. Es va quedar mirant la figuera una larga estona, com si esperés entendre alguna cosa. Després va asseure al meu costat. Estava molt cansat i respirava amb prou feines. No li va dir res. El pare tampoc va dir res més.
Enric Nolla
Suscribirse a:
Entradas (Atom)